dimarts, 20 de setembre del 2011

Crònica de la Triatló de Tossa

Ja s’està acabant la temporada, queda molt poc i de fet ja s’estan fent les presentacions de les següents temporades, però el Piri C continua a la seva, competint en totes les curses que es posen per davant...Després de la pallissa de la BATAC i de la divertidíssima aquatló de Blanes, arribava un dels meus reptes, fer una triatló olímpica, i ja posats, la més dura (diuen...).

Així que després d’unes setmanes entrenant el circuit de bici amb el Xavi, sortint des de Blanes (uns 85km en total), unes bones sortides de córrer i més spa que piscines, em creia suficientment preparat per assolir aquest repte.

Quan vaig veure que la sortida prevista era a les 8:30h, vaig comunicar-li alegrement a la Georgina que de nou, el despertador sonaria a les 5 del matí. Ja hi som, un altre diumenge d’aquests divertits! crec que la temporada que ve la meva supporter més fanàtica deixarà d’acompanyar-me...

No se’m va passar pel cap mirar quin temps faria, així que de bon matí agafo els trastos i ens portem roba per quedar-nos a la platja. Banyador, bikini, tovalloles, ulleres de sol...molt bé, els trons ja ens agafaven de camí per Sant Pol i la pluja no va trigar en fer-se present. Tothom ho sabia, tothom anava preparat...menys nosaltres!

Després de saludar els lavabos de l’estació de Tordera, jo i els meus nervis arribem a Tossa una mica justets de temps. I quina rasca!! Fa la temperatura perfecte per una cursa, (si no plou...la baixada de l’alt de Sant Grau pot ser mol maca tota mullada!) així que després del ritual de boxes, vaig cap a la platja.

Em donen una merda de casquet (ja els hi val!) i sortida de dues voltes de 750m al mar. Des de la primera triatló que vaig fer que m’he posat fora del camí òptim per evitar els cops, però aquesta vegada la vaig liar. Em poso ben al mig, sortida i a la guerra! Aquesta vegada fins i tot vaig rebre un cop de puny a la mandíbula...el paio em va demanar disculpes...vaig estar tota la primera volta reben i fotent, nedar així és una merda. Per entrenar ens hauríem de fotre tres en paral·lel en un sol carril de la piscina!!

En fi, surto bastant be de l’aigua i transició a la bici...crec que em van avançar 100 bicis, no hi ha cosa més depriment, però es que em falta entreno per un tub. A més als 10 minuts la pluja va ser una realitat...que divertit! Pujar sense problema, però a la baixada, a totes les corbes hi havia un o dos tius a terra, rascades, ambulàncies i ja us ho podeu imaginar. Vaig trigar més del que m’hauria agradat en fer els 45 km, però pel meu cap només tenia la idea que al dia següent la feina m’esperava, i un accident és un luxe que no em puc permetre.

Arribo a boxes, bambes i a córrer! Tenia por de fer els 10km després de la bici, així que vaig començar bastant relaxat, 3 voltes a un circuit mixta de terra i asfalt. Arribo de la primera volta esperant la gometa i sorpresa! no hi ha gometa! Cadascú compta les seves 3 voltes i entra a meta. M’agradaria saber quants súper herois van fer 1 o 2 voltes...de fet un grupet d’aquests herois ho explicaven amb orgull a l’arribada...pitjor per ells!!

El tram de córrer va ser molt maco per que la meva fanàtica i congelada supporter es va desganyitar animant i el Xavi i la Marga, que van venir també van estar deixant-se la gola..mil gràcies! La última volta volia apretar una mica i vaig acabar per sota dels 50’


Al final molt feliç, no era un gran temps però he acabat sencer la tri olímpica de Tossa, el meu primer any de triatleta, on els meus objectius no eren tant ambiciosos. En el fons, una gran temporada.

Amb aquest triatló finalitzo la temporada de tris, però em dono el luxe el pròxim cap de setmana de fer la Selènika, sortida de BTT de 110km amb el Xavi, de nou el Piri C fent de les seves...Després una mica de descans i de nou en marxa!

Piri C (C de capquadrats)

dijous, 15 de setembre del 2011

MARNATON 2011

Quina barreja d’emocions! Tot seguit us les explico:

Acollonit...Es clar, tot l'any sense saltar-me entrenaments i, justament el mes abans de la primera cursa que faig, les vacances. Menjar, viatjar, tot el que vulguis, excepte nedar. Arribo a Vilassar de Mar el 27 d'agost, i cada dia m’ho haig de muntar per nedar més de 3 mil metres... Si no, segur que m’ofego!

Obsessionat... Dos dies abans de la cursa, comencen els comentaris tècnics del que s'ha de menjar, beure, dormir, ... A quina hora fer-ho, quina quantitat, quants hidrats de carboni, quants batuts, yougurts, potitos... I el tema clau... Com evacuar tot el que mengis, just abans de ficar-te a l'aigua. Això era el moment més complicat.

Des de les 5:00 que ens vam llevar, fins un quart abans de la cursa, patint que no arribaria a deixar anar tot el que havia menjat els dies anteriors. I amb aquesta càrrega, qui sap si es poden nedar 6,7 km...?

Emocionat... I llavors, va arribar el moment... et fiques dins l'aigua i el rellotge s'atura. Mires avall i t'impacta la claror de l’aigua, les roques, plantes, ... Al·lucinant...

A les 6:00 el Raúl, el Carles i jo vam recollir al Xavi García. Vam enfilar cap a Cadaqués, per arribar justet al primer dels dos trens que ens portaven al Cap de Creus. A la plaça ens vam trobar amb la Sol, el Fran i la “Pipa”, que havien vingut de Vilassar el mateix mati. Un petit passeig admirant el paisatge i ja hi érem. S'havia de deixar tot, xancletes incloses, a unes bosses amb els dorsals. Desprès, baixar com podies punxant-te amb les pedres un camí d'uns dos o tres-cents metres fins a la arribada a l'aigua. Un sensor pel xip i apa, a disfrutar!

Incrèdul... La cursa va començar com els que n'han fet d’altres diuen que comencen totes: “maricón el último”! Jo intentava seguir la "referència" de la Sol (gorro vermell) i anava traient el cap mentre em xocaven per totes bandes sense descans. Poc desprès vaig desistir, a la vista de que no podia seguir a la Sol sense la tanda de pinyos que estava rebent, amb l'esperança de retrobar-nos desprès.

Abans de sortir, xulíssim. Érem La Sol, el Carles, l'Ian, Xavi Puig i Xavi García, el Santi, el Ramón, el Raúl, que s'ho va muntar per pujar-se a una zodiac i estirar-se com un senyor... i un servidor. Els peixos, la mar, el paisatge, una mica d'onada, va ser fantàstic. I la sortida!


Xino, xano, parant a tots tres avituallaments, anava pensant... Ara, em marejaré... Ara, em sortiré del traçat... Ara, els muscles em diran prou... I, sense adonar-me, arriba la tercera parada i em diuen que estem a 500 metres de l'arribada. Sorprès, vaig inclús apretar els últims metres pensant ja en quan podria fer la següent.

Orgullós... L'arribada...,sensació de triomf... La he fet. Veig al Xavi Puig, amb un somriure d'orella a orella, felicitant-me per acabar, unes passes més enllà, em vaig fotre taronges i plàtans per un tubo, amb una gana i set infinites...

Em va donar el temps just per anar a la Marnaton Kids, on la Marketa havia aconseguit apuntar als nens, i veure com comencen a aficionar-se a un esport tant maco.

Agraït... Sensació de felicitat i ganes de compartir-ho amb la resta de Piris.

Ara, això si, a baixar a la Burriac no arribo. Un bon plat de pasta al restaurant de davant de la plaça, i una migdiada per reposar forces. Com a la Sol si que la vaig veure, i ens quedàvem amb el Raúl i els nens vaig enviar un par de sms al Carles i al Xavi G, per transmetre l'alegria del moment. De fet, son els amics que t'engresquen a provar-ho, t'ajuden amb els entrenaments, t'omplen el cap amb el que s'ha de fer i gràcies a ells, t'emboliques i ho fas. Gràcies a tots, als que veu venir i als que no veu poder i com no, al Mister, sense qui no hauria estat possible.


Ala, adéu!

Força Piri!



diumenge, 11 de setembre del 2011

III AQUATLO POPULAR VILA DE BLANES 2011 (28/08/2011)

Ja fa temps que no faig una crònica però un esdeveniment com el del diumenge s’ho val…

Una vegada més, la Marina portada per en Xavi Forners i en Bosco m’engresquen per fer un aquatlo (nedar 400 m- córrer 4km- nedar 400m)

Degut a les curtes distancies ens decidim a participar, pensem que és una bona cursa perquè les pirinenes s’estrenin dins l’aigua!!!

Diumenge 29 d’agost a les 7.30 la Marina em recull i en 45 min ens plantem a Blanes.

Ràpidament trobem el xiringuito muntat, es respira bon ambient, un fred considerable i un mar que sembla una piscina. Un cop ens tatuen amb el nº de dorsal al braç dret, un dels organitzadors s’ofereix per explicar-nos el circuit. Mirem el rellotge i encara queden 40 minuts per la gran experiència. Estem nervioses. No hem esmorzat i anem cap al bar/cafetería que hi ha just al costat, ens demanem un cafè amb llet (per cert dolentíssim) i com sol passar anem a visitar al Sr Roca.

Hem quedat amb en Bosco i en Xavi, i al cap de 10 minuts també tatuats! Ja hi som tots.

Em sento positiva i tinc una sensació súper agradable, em dic a mi mateixa que em sortirà be i sobretot VULL que sigui una experiència que vulgui tornar a repetir, per això sóc prudent i pregunto tot en detall, no vull que se m’escapi res de res.

Anem a boxes i ens posicionem als nostres llocs, és inevitable mirar al contrincant i la seva preparació. Miro a la Marina que és trova just tres cadires més enllà i detecto una cara de pànic- alguna cosa no va bé i em diu: - els mitjons!!! Els tinc al cotxe! No els porto!!!- L’aconsello que els vagi a buscar, queden 13 minuts,hi ha temps i correrà millor…. Em fa cas i en uns minuts ens trobem tots escalfant dins l’aigua, quina maravella!!!! Per fi, en tot l’estiu no he nedat en una aigua com la d’avui!! No hi ha ones i l’aigua està transparent. Això promet!!!


Seguint els consells dels nois, i donat el cas que som unes “novates” ens situem a mà dreta si hem de fer uns quants metres més, els fem, el tema és que no ens ofeguin i gaudim del bany. Tampoc anem a guanyar.

Tres, dos, un i tots a l’aigua, magnific, fantàstic tinc la sensació d’estar en un jacuzzi, nomes veig bombolletes blanques, m’agrada el que sento i no estic cansada, arribo a la boia i en poca estona em trobo a la recta per sortir i començar a córrer, estic contenta, m’està agradant.

La “temuda” transició, em surt força bé, m’eixugo els peus, em poso les bambes, ulleres de sol i surto a corre-cuita… tinc pressa. L’inici és durillo, estic agarrotada d’espatlla i em sento pesada, el circuit no dona per molt però si per donar-me compte que el cap m’estreny, me’l toco i “NOVATADA”: porto el casquet i les ulleres de nedar posades, sisplau quin ridícul, mare meva!!! La meva primera reacció: mirar a la gent a veure si també han fet el mateix i s’han estalviat els 5 segons de treure-se’l… però crec que sóc de les poques… que estic a ple sol corren amb el casquet i les ulleres…. Anècdota divertida, que potser torno a repetir. Tot això

que em vaig estalviar al tornar a l’aigua..

El fet de no controlar el que portava corregut em va portar una grata sorpresa encara que m’hagués agradat esprintar l’ultim km. Els meus càlculs no m’ho van permetre. Em va quedar la sensació d’haver-me reservat un pèl massa…. Hauré de practicar-ho als entrenos.

Vaig arribar a meta triomfant i contentíssima. Ganes de repetir i entrenar!!!

Recalcar que gràcies a les classes del Míster, he descobert un nou esport que em fa gaudir de l’aigua com mai avans ho havia fet. Gràcies!

Una crida al equip TRIPIRI; sería súper interessant poder comptar amb un traje de triatlo per les nenes…. esperem tindre’ls per la próxima temporada i poder lluir-los! Penseu en nosaltres!

El pròxim repte (junt amb la Marina): 17/10/2011 ens estrenarem amb l’esprint GARMIN TRIATLO BCN. Ja veurem qui escriu crónica…

A reveure tri-piris!!!

Olga

dilluns, 5 de setembre del 2011

Crònica Triatló de la Molina 2011

De nuevo el Piri C (C de Calma que ya venimos) repitió en tierras de la Cerdanya. Aprovechando alojamiento by the face, Bosco alias ‘Apa vinga som-hi’ y un servidor Xavi alias ‘Tranqui que vaig al meu ritmillo’ se pauntaron a este triatlón sprint de montaña pensándose que sería suave, y de suave nada como ya veréis.

El fin de semana nos lo planteamos completito: subir el viernes, hacer noche al 15 minutos del circuito, hacer el tri el sábado, volver tranquilamente a la tarde, y el domingo para Sitges a hacer una travesía. Del domingo nada de nada: uno por estar hecho polvo y no querer ni levantarse y otro porque el mar estaba perfecto para windsurf pero no para nadar que digamos, nadie de los dos hizo la travesía. ‘Rilats’ dirán algunos, es cierto, y qué!

Y llegó el sábado, tranquilamente subimos a las pistas de la Molina sin saber dónde quedaba el circuito exactamente, y como preguntando se llega a Roma, preguntamos y llegamos.

Con una hora por delante, tranquilamente lo preparamos todos, preparamos boxes y nos enfundamos el neopreno, que aunque estando en agosto el agua estaba fría de narices.

Puntualmente nos llaman a meternos en el agua para la salida y ….. PAM!! Salida a lo loco.

Salgo con unas buenas brazadas y me veo metido en medio del grupo, voy bien, pero mis gafas empiezan a darme por el saco: me entra agua. Paro un momento y como puedo para intentar mejorar la cosa, unos metros más y vuelvo a ponérmelas bien. Las tenía un poco flojas y aunque me molesta eso de entrar un poco de agua voy tirando hasta la primera boya. Aquí veo que ya voy mal porque el grupo está estirado y estoy en la cola. Y eso que supuestamente este año había mejorado en la natación. Sigo a lo mío y completo los 750 metros en unos 13 minutos. Bosco como es natural ya está en boxes y casi listo para salir. Me enfundo el mallot de Piri (hoy vamos de montaña ) y a pedalear.

Sólo salir de boxes, un repechón de esos que me hacen daño (a mí, porque hay bestias que se lo suben a plato y sin levantarse), luego un ziga-zaga por senderillo en medio el bosque, llegamos a la parte baja de las pistas y subimos. Menuda subida, así estuvo mi pulso en los 16km que marca mi fore: subido de pulsaciones, que no bajé en ningún momento de 160ppm, al lenguaje cuotidiano: hechando el higadillo todo el rato. Después de un tramo de bajada otra vez por senderillo ‘técnico’ subimos un poco y ale a pasar por el lado de boxes en la que sería una vuelta. Sólo hicieron falta dos vueltas más hasta completar tres interminables subidas a pistas. ¡Cómo se las gastan estos de pueblo! Tras una hora larguísima, y un poquito más, dándole a los pedales llego a boxes donde dejo la bici para empezar a correr.

Más que correr, debería decir: arrastrarme como un gusano. Sólo empezar un repechito que me pone las pulsaciones a mil, bajadita en la que no descansas por medio el bosque y subida constante hasta llegar al lado de boxes, así otra vuelta más. No cabe decir que más que correr, caminé, pues eso de correr este año no es lo mío. Y lo de nadar tampoco, ni la bici visto lo visto, pero le pongo ilusión que es lo que cuenta . Tras negociar con el coche escoba y que me dejase pasar, llego a meta en una espectacular posición 83 de la general, esto es abandonando el bottom 10 de la clasificación.

Ya más tranquilos y con tres acuarius en el buche, nos hacemos la foto de grupo.

Y aunque hemos sufrido y sudado de lo lindo, el año que viene pensamos repetir que para eso somos un poco masoquillas.

Más fotos del triatlón en mi álbum de Picasa: https://picasaweb.google.com/107248398930030528360/20110806TriatloDeMuntanyaDeLaMolina

divendres, 2 de setembre del 2011

Convocatòria Marnaton!

Hola Piris:

Uns pocs Piris em quedat a la Piscina de Vilassar a les 16:00 02/09/2011 per sortir cap a Cadaqués. Els que hi vagin directament em quedat a les 19:00 02/09/2011 al Carrer del Passeig de Cadaqués zona carpes organització per recollir dorsals, xip, material de la prova i fer Briefing

Ens veiem! Força Piris! Força Tripiris!